Anglaterra, 1630.

James Howell from Dodona's Grove (1641)by Abraham Bosse

Continuant amb la cerca de documentació esclaridora sobre la filiació de totes les varietats dialectals de la nostra llengua he aplegat a un autor prou interessant pel fet de que se’n ix dels punts de vista als que estem acostumats. Este, ens acosta a un criteri format per l’experiència diplomàtica i els interessos estratègics de la monarquia anglesa en un any tan lluntà com !!1630!!
James Howell va ser un polític, historiador, escriptor i lingüiste galés que va aplegar a ser membre del cos de consellers del Privy Council de Sa Magestat.. Entre altres obres va deixar-nos escrita les Epistolae Ho-Elianae; en elles podem rastrejar el coneiximent d’este autor sobre la realitat política de la monarquia hispànica basada en els viatges realitzats personalment. En una de les epístoles, escrita a Westminster el febrer de 1630, parlant de les llengües del sud d’Europa aplega a dir:

“touching the Catalan, and Valencian, they are rather dialects of the French, Gascon, or Aquitan.”
“referent al Català, i el Valencià, són més be dialectes del Francés, el Gascó, o Aquità.”

El coneiximent de causa li vindria a James Howell per l’antic domini pels anglesos del Ducat d’Aquitània i altres extensos territoris d’allò que ha esdevingut en la França actual. El seu és un testimoni prou valuós pel fet de vindre des de posicions externes al conflicte i per això carregat d’una racionalitat difícil de trobar entre els autors d’ànima occitana. Una visió fresca i ben simple.

Les 300 donzelles.

Les famoses tres-centes donzelles lleidatanes que reiteradament ixen a la llum quan s’intenta ilustrar amb una llegenda el suposat moviment migratori català cap a Valéncia durant la conquesta, no deixen de ser un creació literària de la que podem fins i tot donar nom i cognom del seu creador. Estes llegendes són curioses, i en la mida que estan en l’imaginari conceptual de molts valencians són també part de la nostra cultura heretada ; però si el que pretenem és donar una explicació causal del sorgiment de la societat dual valenciana cristiana/musulmana naiscuda al 1238, hem d’ utilitzar un altre tipus de producció literària menys fantasiós, encara que tampoc exent d’exageracions i manipulacions.
L’ Abregé de l’Histoire Generale de Languedoc del benedictí francés Joseph Vaissete (Paris, 1749) és un obra monumental, documentada i escrita temporalment lluny encara del romanticisme noucentiste que tantes falsetats històriques va enlairar. Al tom IV, pàgs 99-100 podem llegir:

"Raymond comte de Toulouse fut rendre visite à Montpellier, au mois d’octobre de l’an 1239 à Jacques roi d’Aragon, qui y fit cette année un séjour de cinq mois, après s’être acquis une gloire immortelle par ses exploits contre les maures, entre autres par la prise de Valence. Jacques fut secouru dans cette expédition tant par ses sujets de la baronnie de Montpellier, que par Pierre Amelii archevêque de Narbonne, qui marcha en personne à la tête de plusieurs chevaliers du pays et de cinq cens hommes de pied. Huges de Montlaur maître de la milice du Temple de Provence, et divers autres croisés de France prirent aussi part aux conquêtes du roi d’Aragon sur les infidèles ; et l’archevêque de Narbonne contribua beaucoup à la prise de Valence, que ce prince força enfin à se rendre le 28 de septembre de l’an 1238."

"Raimon comte de Tolosa va anar a visitar en Montpeller, lo mes d’octubre de l’any 1239 a Jaume rei d’Aragó, qui va fer allà eixe any una estança de cinc mesos, després d’haver aconseguit una glòria immortal por les sues gestes contra els moros, entre altres coses per la presa de Valéncia. Jaume va ser socorregut en esta expedició tant pels seus vassalls de la baronia de Montpeller, com per Pere Amelii arquebisbe de Narbona, qui va marxar en persona al cap de varis cavallers del país i de cinc-cents homens a peu. Hug de Montlaur mestre de la milícia del Temple de Provença, i altres varis creuats de França també van participar en les conquestes del rei d’Aragó sobre els infidels; i l’arquebisbe de Narbona contribuí molt a la presa de Valéncia, que este príncep forçà a sotmetre’s el 28 de setembre de l’any 1238."

Joseph Vaissete va escriure anys abans amb Claude de Vic, també benedictí de la congregació occitana de Maurs, la Histoire Générale de Languedoc de la qual l’Enciclopèdia Catalana diu: “És d'un interès primordial per a l'estudi dels orígens de Catalunya”.
Front a la llegenda de 300 donzelles, oposem la veritat d’un mínim de 500 hòmens, sense comptar el nombre indeterminat de cavallers del país, els templers de la Provença i els “altres” que serien probablement els faidits. On estan tota esta altra gent quan el repartiment.? O van vindre per “amor a l’art”, com aragonesos i catalans.?
Llance des d’este púlpit una pregunta general a tots els historiadors de la pàtria nostra: hem llegit correctament les dades escrites al Llibre del Repartiment? Els qui han donat majoria a aragonesos i catalans, cadascun des de la seua particular i interessada òptica, han tingut present que una gran part dels casos presenten homonímia amb poblacions de l’altre costat dels Pirineus?.

La tercera en discòrdia.

A mida que anem avançant en la investigació, més se n’adonem de la feblea de les hipòtesis imperants sobre la naturalea del poble valencià i la seua adscripció nacional. Abocar el destí d’un poble a l’abisme produït per l’ interpretació errònia d’un repartiment de botí o per un tall de llegendes modernes i interessades, em sembla com a mínim una follia insensata de la que hauríem de fugir fins i tot els enginyers polítics. Si quan l’ambient no estava contaminat per interessos particulars “la cosa” era prou clara (vegeu Beuter, Viciana, Escolano, Mayans) i si en ambients descontaminats i aliens al valencià/català es va conservar eixa percepció de claredat fins a fa poc com és el cas de França, com hem aplegat a l’actual situació.? Quin va ser l’esdeveniment revolucionari que va capgirar les teories prèvies? Ni ho sé ni ho conec, a banda dels interessos particulars i interessats.
Allò certament irrefutable, i a la documentació dels ss. XVIII i XIX aportats em remet, és que existix unanimitat entre els investigadors francesos d’este temps en qualificar com a important i capital l’aport humà en la conquesta del regne de Valéncia; com també ho havia segut en la formació dels comtats catalans i del primigeni regne d’Aragó. Ja vos he ficat alguns eixemples i hui pose un altre tret del llibre “Études des institutions, de la littérature, du théatre et des beaux-arts en Espagne” de Louis de Viardot, publicat al 1835. He de fer notar que la traducció que he fet de la paraula “feule” també pot ser traduïda com a “en massa, gran quantitat”, he preferit deixar-ho en un mínim indefinit:

"Outre l’espagnol proprement dit, et sans compter le biscayen, qui est incontestablement un idiome primitif, d’autres dialectes se parlent dans la Péninsule, qui se formaient à la même époque, et par le mélange d’autres éléments étrangers. Le catalan, qui s’étend, avec de légères modifications, à Saragosse, à Valence, à Mayorque, et dans toutes les provinces de la couronne d’Aragon, est précisément l’ancienne langue d’Oc (la lengua lemosina) qu’on parlait sur l’autre revers des Pyrénées. Le Roussillon et la Catalogne furent réunis, sans interruption, sus les Goths, sous les Arabes, sous les comtes de Barcelone et sous les rois d’Aragon, c’est-à-dire pendant toute la période de la formation des langues modernes, et cette circonstance dut établir dans ces deux provinces une parfaite confraternité de langage.
D’ailleurs, les premiers comtes de Barcelone (vers 840) étaient français, de la race des ducs d’Aquitaine, et Jacques 1er (Jayme I) surnommé le Conquérant, né et élevé à Montpellier (1213), était français aussi. Il y avait dans son armée, lorsqu’il prit Valence sur les mores, et dans l’armée de son fils Pierre III, qui acheva la conquête des îles Baléares, une foule de volontaires venus du midi de la France. Maintenant encore, un paysan languedocien ou limousin comprendra et sera compris sur tout le littoral espagnol, depuis Port-Vendres jusqu’aux limites du royaume de Murcie."

"A més de l’espanyol pròpiament dit, i sense comptar el biscaí, que és indiscutiblement un idioma primitiu, altres dialectes es parles en la Península, que es formaven en la mateixa època, i pel mestall d’altres elements estrangers. El català, que s’estén, amb modificacions llaugeres, a Saragossa, a Valéncia, a Mallorca, i a totes les províncies de la corona d’Aragó, precisament es l’antiga llengua d’Oc (la lengua lemosina) que es parlava a l’altra vessant dels Pirineus. Roselló i Catalunya varen ser reunits, sense interrupció, baix els Gots, baix els Àrabs, baix els comtes de Barcelona i baix els reis d’Aragó, és a dir durant cada període de la formació de les llengües modernes, i esta circumstancia degué establir en estes dos províncies una confraternitat perfecta de llenguatge.
Por altre costat, els primers comtes de Barcelona (cap a 840) eren francesos, de la raça dels ducs d’Aquitana, i Jaume I dit el Conqueridor, nascut i criat a Montpeller (1213), també era francés. Hi havia al seu eixercit, quan prengué Valéncia als moros, i en l’eixercit de son fill Pere III, que acabà la conquesta de les illes Balears, una multitut de voluntaris vinguts del migdia de França. Hui encara, un camperol llenguadocià o llemosí comprendrà i serà comprés a tot el litoral espanyol, des de Port-Vendres (Roselló) fins als límits del regne de Múrcia."

Això que vos he dit, ja cansa trobar més de lo mateix. Tot siga perquè la veritat sure.

Més i més testimonis...

Quan vaig presentar la meua primera contribució (A.I.E.O. 2008) al valencianisme d’arrel occitana, vaig voler fer-ho presentant testimonis de persones i personatges que no es pogueren catalogar com a il·luminats o mancats d’un mínim de rigor científic i per la qual cosa em pogueren desbaratar les hipòtesi desenrotllades. Per això presentí els valuosos testimonis de Jean Bodin (formulador de l’actual concepte de Sobirania dels estats) i la d’Antoine de Montchrestien (pare de l’economia política), sabedor que les seues afirmacions haurien segut fruit de l’observació i l’anàlisi.
Evidentment, no són tots els qui estan... El corrent migratori aplegà a ser tan intens entre els segles XVI i XVII que des de totes les institucions de la monarquia francesa i des de totes les branques del saber s’alçaren veus de reforma i contenció. No per casualitat, he trobat un altre important “preocupat” per la situació i al qual tindrem que afegir en successives ampliacions de la nostra hipòtesi; esta volta des de la vessant militar de l’estat francés.
Gaspard de Saulx (1509-1573), senyor de Tavannes, va ser un important militar al servici de Francesc I i mentor de Enric III. Entre els seus càrrecs, i successivament, va ser: lloctinent general de la Borgonya, mariscal de França, governador de la Provença i almirall de les mars de Llevant. Segons algunes fonts hauria segut ell qui va aconsellar la matança dels hugonots/protestants del 1572 (Massacre del dia de Sant Bertomeu).
Les seues memòries van ser publicades dins de la “Collection complete des mémoires relatifs a l’histoire de France” escrites per M. Petitot i publicades a Paris al 1823. En un passatge on es parla de les noves descobertes fetes a America i la necessitat d’una política exterior activa i agressiva podem llegir:

“C’est ignorance de regretter le passé, pensant que la terre produisait d’avantage en ce temps-là ; l’abondance des vivres est semblable, celle de l’or excède, lequel est devenu a bon marché. Il ne s’est trouvé des mines de poulles, ny bleds, draps, ny toiles, mais bien de l’or et de l’argent. La nouvelle de ces découvertes devait estonner le conseil des rois, et craindre la monarchie des espagnols, qui leur estoit facile s’ils cossent (lluitar contra) en tant d’hommes et de valeur que d’or ; pour y pourvoir, fallait acquerir la supériorité de la mer, et prendre sa part des Indes par force. Les hommes, armes, bois, cordages et toiles, sont plus faciles à recouvrer aux français qu’aux espagnols, qui passent devant la France pour aller en Flandres, et les Français passeraient devant l’Espagne pour aller aux Indes : il manque de discrétion , obéissance et patience aux Français pour maintenir leurs conquêtes. Le second remède estoit de défendre l’or, et faire monnaye de fer au moulin, telle qu’elle ne se puisse imiter, et trafiquer par eschange. Il y avoit un autre meilleur moyen : les nations n’inondent plus, et n’occupent forcement, par multitude, les païs de leurs voisins ; c’est un changement voluntaire, prenant la place les uns des autres selon leur proximité : les Espagnols vont aux Indes, les François en Espagne, les germains remplissent les places vuides de France, l’Espagne deserte fait peu d’hommes. Il part annuellement dix mil, que Bretons, Gascons et Auvergnats, qui vont labourer et servir en Espagne, puis se naturalisent, donnent moyen aux Espagnols de sortir en Espagne et ne se mesler que de guerre. Que le roy empesche la sortie des François, et que les seigneurs et les villes respondent, inscrivent et marquent leurs subjects, en peu de temps l’Espagne sera tarye d’hommes et les Indes d’Espagnols, contraints quitter la guerre et la mer pour labourer les terres de leur pais. ”


“La ignorància d’enyorar el passat, mentres la terra produïa ventajosa en aquell temps; l’ abundància dels queviures es semblant, la de l’or excedix, el qual s’ha posat a millor preu. No es varen trobar mines de gallines, ni blats, draps, ni teles, sinó d’or i d’argent. La noticia d’estos descobriments degué sorprendre el consell dels reis, i témer la monarquia dels espanyols, que els va ser fàcil si lluiten amb tants homens i valor com d’or; per a ocupar-se’n d’açò hi havia que adquirir la superioritat de la mar, i prendre la seua part de les Índies per força. Els homens, armes, la fusta, cordatges i les teles, son més fàcils d’obtindre als francesos que no als espanyols, qui travessen la França per a anar a Flandes, i els francesos travessarien Espanya per anar a les Índies: manca discreció, obediència i paciència als francesos per a mantindre les seues conquestes. El segon remei era defendre l’or, i fer moneda de ferro en el molí, de tal manera que no es puga imitar, i traficar pel comerç. Hi ha un altra millor manera: les nacions no inunden, ni ocupen forçosament, per multitut, el país dels seus veïns; és un intercanvi voluntari, prenent el lloc els uns dels altres segons la seua proximitat: els Espanyols van a les Índies, els Francesos a Espanya, els alemanys omplin els llocs buits de França, l’Espanya deserta fa pocs homens. Se’n van anualment deu mil, Bretons, Gascons i Auvernyats, que se’n van a llaurar la terra i a servir a Espanya, després es naturalitzen, donant-los oportunitat als Espanyols a eixir d’Espanya i no mesclar-se en guerres. Que el rei obstaculitze l’eixida de Francesos, i que els senyors i les viles responguen, inscriguen i marquen els seus subjectes, en poc de temps Espanya estarà seca d’homens i les Índies d’espanyols, forçats a deixar la guerra i la mar per a llaurar les terres del seu país. ”
---------
O dit d’un altra manera, la millor manera d’ofegar la monarquia espanyola, de bloquejar la seua política imperialista, seria tancar l’aixeta del constant flux humà i que era el sustent econòmic i social dels empobrits, exhausts i despoblats regnes peninsulars. Sense l’or procedent d’Amèrica i sense l’ompliment del buit demogràfic produït per colonitzacions en uns casos i guerres en altres, l’imperi espanyol no haver durat gens ni miqueta i això és una cosa fàcilment comprensible per a qualsevol sense coneixements especialitzats.
Pel que fa a la procedència de l’immigració trobem que es citen gascons i auvernyats, els mateixos que fornixen majoritàriament el corrent migratori cap a la Corona d’Aragó i documentats en el meu treball. Els bretons hauria que emmarcar-los amb el comerç atlàntic i d’ultramar però certament poc nombrosos als ports de la mediterrània i a les relacions de persones estudiades, havent deixat conseqüentment poca onomàstica fossilitzada entre els noms dels nostres avantpassats, en la nostra particular genètica.

Dictada Occitana a l'Alcúdia

Fotografies de la Dictada occitana celebrada a l'Alcúdia passat 31-01-09, al mateix que a totes les terres germanes del conjunt occitano-romànic. No n'erem molts, tot hi ha que dir-ho, però els qui estàvem mantinguèrem la flama de la nostra gran germania. Ací vos deixe unes fotos de l'acte.

DICTADA OCCITANA A L'ALCUDIA

La Història i les llegendes.

Després de molts anys de consultar lligalls oblidats en solitaris arxius, d’apenar-me en vore la pols acumulada en els quilometres de prestatgeries que a ningú interessen, només he pogut traure una conclusió/interrogació certa: quina és la història pàtria que estem transmetent als nostres fills?... quina és la que nosaltres hem aprés?.
Ve esta reflexió pel fet que són moltes les incongruències trobades al llarc del temps entre allò dit per la història oficial i la real, reflexada en la documentació arxivada; de que la història transmesa no és més que la reproducció més o menys literal, a través de generacions, d’allò que en un moment donat va escriure una ment lúcida, bé fora cert bé fantasia.
Ja sabeu que l’objecte d’este blog és documentar la pertinença de la nostra nació valenciana al conjunt de pobles germans compresos entre Bordeus o Claramont fins Alacant o Eivissa, sobre tot en dos moments històrics: durant la formació del regne cristià i en l’edat moderna a partir de l’expulsió dels moriscos. Amb el primer moment històric tenim la dificultat afegida del temps transcorregut i la manca de documentació conservada per la qual cosa hem de treballar sobre obres que conserven la memòria històrica sobre certs fets o amb referències a grans personatges de l’època dels quals sí que conservem cròniques o documentació diguem administrativa, i no amb llegendes i relacions de llinatges fantàstics. Supose que el lector sabrà posar eixemples d’unes i altres.
Eixí tenim per un costat un obra començada pel benedictins de la congregació de St. Maur i continuada per membres de la Académie royale des Insriptions et Belles-Lettres, Histoire Littéraire de la France (Paris, 1835); dins del tom XVIII, parlant de la vida de l’arquebisbe de Narbona diu açò:

“Aprés avoir ainsí disposé de son mobilier, Pierre, à la tête d’une troupe choisie de français, alla se joindre au roi d’Aragon occupé au siege de Valence, et déploya un grand courage en cette circonstance...”
“Després d’haver dispost les seues pertinences (va fer testament), Pere, al cap d’una tropa escollida per francesos, va fer costat al rei d’aragó ocupat al setge de Valéncia, i va mostrar un gran coratge en esta circumstància...”

No cal dir que esta cita, referenciada en la mateixa obra en altres anteriors, dona credibilitat a l’afirmació de Lluís Fornés en La Valéncia Occitana sobre la tropa del dit arquebisbe. Es dir, els historiadors francesos bevien en fonts documentals quan afirmaven sobre la vinguda de tropes occitanes a la conquesta del nostre país; i no feien referència única als senyors i nobles que van ajudar al rei Jaume, sinó ad altres circumstàncies prou més comprometedores per a nosaltres perquè ells res no guanyaven en afirmar-les. Vegeu este important fragment de la Histoire de France (Michelet, M. Bruxelles, 1835):

“Le roi d’Aragon, qui a la méme époque commençait sa croisade contre Majorque et Valence, amena aussi beaucoup de chevaliers, surtout un grand nombre de faidits provençaux et languedociens; c’étaient les proscrits de la guerre des albigeois”.
“El rei d’Aragó, qui en la mateixa època començava la seua creuada contra Mallorca i Valéncia, s’endugué també a molts cavallers, sobre tot un gran nombre de faidits provençals i llenguadocians; eren els proscrits de les guerres albigenses”.

Tampoc cal dir la tropa que durien estos proscrits i els quals a més havien segut desposseïts de terres i patrimoni, sense comptar la dificultat de la tornada a Occitània per qüestions obvies.
Som conscients de l’oritge de la nostra manera de ser, de la nostra història?
Quina història estem vivint?

No estem a soles.

Gabriel Domènech és un investigador de les comarques castellonenques que va descobrir que a pessar de ser valencià de soca-i-arrel tenia entre els seus avantpassats recents gents de l'Occitània. Supose que açò i les seues investigacions, en les quals ha trobat forta immigració d'occitans també a molts pobles de la Plana i voltants, li hauràn fet dubtar de certs axiomes que dominen en l'ambit cultural valencià. El cas és que m'ha fet arrivar un comentari interessantíssim a la meua darrera notícia i com ho és tant, vos ho pose com a colaboració.

"Le royaume de Valence fut maure jusqu'au XIIIe siècle. Jacques d'Aragon, celui que les Espagnols appellent Don Jayme Ier, en fit la conquête sur le roi musulman Zaen l'an 1238, et l'on garde soigneusement son héroïque épée dans le palais de l'ayuntamiento; la plupart de ses compagnons étaient Limousins; ils s'établirent dans la ville et lui imposèrent à la longue leur physionomie. Sans parler des noms de famille dont beaucoup appartiennent à la France, et des formes françaises dont l'idiome populaire est tout marqueté, les descendans des conquèrans ont conservé le type physique de leurs ancêtres; il est sensible surtout chez les femmes; les Valenciennes ne ressemblent point aux autres Espagnoles. D'abord elles sont plus grandes; ensuite elles ont le visage plutôt rond, et la peau remarquablement blanche; beaucoup sont blondes, et les yeux bleus sont aussi communs que les yeux noirs."
Revue des deux mondes. Tome cinquème. Paris, Au bureau de la Revue des deux mondes, 1836.

"El regne de Valéncia va ser moro fins al segle XIII. Jaume d' Aragó, al qui el espanyols nomemen En Jaume Ier, el va conquerir al rei musulmà Zaen l'any 1238, i guarden cuidadosament la seua heroïca espasa al palau de l'ajuntament; la immensa majoria dels seus companys eren llemosins; s'establiren a la ciutat i van imposar a la llarga la seua fisonomia. Sense parlar dels cognoms entre els que molts pertanyen a França, i de les formes franceses del idioma que és en tot semblant, el descendents del conqueridor varen conservar el tipus físic dels seus avantpassats; es apreciable sobretot en les dones; les valencianes no es semblen gens a altres espanyoles. Primer són més grands; després tenen la cara més be redona, i la pell sumament blanca; molts sóm rossos, i els ulls blaus són tan comuns com els ulls negres."

Eixint de l'estretor de mires que comprimix l'agobiant "comunitat" científica casolana les coses ja no són tan clares; ampliant el nostre camp de visió i estudi les coses s'emmarquen en un sistema més complet i podem explicar el nostre orige d'una manera més satisfactòria.
Gràcies Gabriel, espere que la teua iniciativa servisca d'eixemple i entre tots des d'ací pugam capgirar l'estat d'esta qüestío que tant condiciona el nostre futur.

L’esclavó perdut i la pedra de Rosseta.

L’actual paradigma sobre el naixement del poble valencià està basat en una més que discutible i documentalment feble suposició al voltant de la repoblació per gents de procedència catalana al nostre Regne durant la conquesta militar de Jaume I. Diferents autors han volgut carregar més o menys importància al volum de repobladors sabent que la major ponderació d’un o altre grup humà capgiraria essencialment l’adscripció nacional de la nova versió cristiana del Regne de Valéncia.
L’investigador Lluís Fornés, en el seu llibre La Valéncia Occitana, ja apuntava la possibilitat que tenint en compte la procedència dels caps militars de la creuada i les circumstàncies socio-polítiques d’Occitana (Catarisme, repressió i posterior invasió pels francesos), allò més lògic haguera segut una repoblació d’occitans que no un altra d’aragonesos i catalans els quals, a més, hagueren despoblat perillosament els seus països.
Eixí les coses, als valencians sempre ens ha calgut un esclavó perdut, una pedra de Rosseta que ens permetera la necessària pau per a tindre un futur com a poble. No fa molt vaig trobar un llibre francés, d’aquella època quan encara es deia “...langue romane, d’où seraient enfin sorties toutes celles du midi de l’Europe, le provençal, le catalan, le valencien, le portugais, l’espagnol et l’italien.” Es tracta de la monumental obra “L’univers” de Joseph Lavallée, en la qual al tom titulat Espagne (1844-47) podem trobar una explicació sorprenent i inèdita dels nostres maldecaps en el següent fragment. Per considerar-ho d’importància capital transcriuré en l’idioma original i després ficaré la versió traduïda al nostre:

"Les Arabes, qui ne restèrent qu'un siècle à Barcelone, n'eurent pas le temps de t'altérer beaucoup et quand les Français, après avoir chassé les Maures de cette partie de l'Espagne, y fondèrent le comté de Barcelone, ils y trouvèrent à peu près la langue qu ils parlaient eux mêmes.
Cette seigneurie et une partie du Languedoc eurent longtemps les mêmes souverains, et la communauté de gouvernement ne peut qu'avoir contribué à rendre les deux langues plus semblables. Enfin, quand le fils de Marie de Montpellier, quand en Jayme le Conquérant voulut entreprendre la conquête de Valence, la plupart des seigneurs catalans refusèrent de l'acompagner, en disant qu'ils n'étaient tenus de combattre que pour la défense de la Catalogne. Alors en Jayme forma son armée de guerriers rassemblés en Languedoc et dans les montagnes de l'Auvergne. Après la victoire, les terres enlevées aux Maures furent distribuées par le conquérant à ceux qui l'avaient suivi. Ceux-ci étaient pour la plupart du midi de la France; dans leur bouche, le catalan perdit presque toute sa dureté; il se forma un nouveau dialecte qu'on désigne sous le nom de valencien. La ressemblance entre cette tangue et celle de l'Auvergne devint telle, que les Espagnols appelèrent le catalan et ses dialectes la langue limousine, el lemosino; et lorsque nos compatriotes du Cantal vont porter à Valence leur industrie cosmopolite, ils entendent facilement la langue du pays, et n'ont que peu d'efforts à faire pour être compris."


"Els Àrabs, que es quedaren només un segle a Barcelona, no van tindre temps d’alterar-la molt i quan els francesos, després d’haver tirat als Moros d’ esta part d’Espanya, varen fundar allà el comtat de Barcelona, es varen trobar més o menys la llengua que ells mateixos parlaven.
Esta senyoria (Catalunya) i una part del Llenguadoc varen tindre molt de temps els mateixos sobirans, i la comunitat de govern pogué haver contribuït a tornar-se abdós llengües més semblants. Finalment, quan el fill de Maria de Montpeller, quan Jaume el Conqueridor vullgué mamprendre la conquesta de Valéncia, la immensa majoria dels senyors catalans van refusar d’acompanyar-lo, diguent que valoraven combatre només per a la defensa de Catalunya. Llavors en Jaume va formar el seu eixercit de guerrers reunits al Lleguadoc i a les muntanyes de l’Auvernya. Després de la victòria, les terres llevades als Moros varen ser distribuïdes pel Conqueridor ad aquells qui l’havien seguit. Estos eren la majoria del migdia (Midi) de la França; en la seua boca, el català va perdre quasi tota la seua durea; es va formar un nou dialecte que es designa baix el nom de valencià. La semblança entre esta llengua i la de l’Auvernya esdevingué tal, que els espanyols nomenaren al català i als seus dialectes llengua llemosina, el llemosí; i quan els nostres compatriotes del Cantal van dur a Valéncia la seua indústria cosmopolita, fàcilment entenen la llengua del país, i no tenen que esforçar-se per a ser compresos."

Este impressionant testimoni dona valor a les hipòtesi llançades en el seu moment per Lluís Fornés sobre els inicis de la societat cristiana valenciana, i les que vinc jo aportant sobre la reoccitanització operada en la Corona d’Aragó, especialment Valéncia, entre l’expulsió dels moriscos i èpoques ben recents. Espere les vostres reaccions.

Més estadística, més occitans.

Me n'he adonat que, sense intentar-ho, vaig trobar una important rastre fosilitzat en els gentilicis conservats en l'onomàstica valenciana.A estes altures crec que ja coneixereu ma hipòtesi demogràfica del llemosinisme valencià per la comunicació feta al congrés de l'AIEO. En la mateixa es poden deduir dos zones des d'on majoritàriament venien els nostres avantpassats occitans a través de la pròpia declaració dels immigrats en les actes dels llibres d'aveïnament. Són dos, bàsicament, les zones d'emissió del fluxe migratori: el Bearn i terres limítrofes de la Gasconha (Bigorra, Comenge, Lanas) i de més al nord entre Agen, Peiregòrd i Orlhac ( Roerge o Rodés, Carsin/Quercy, Corresa/Courreze, les Causes, Cantal).Bo, tornant a la web de l'INE i fent una busca en la base de dades de naixcuts, no de residents, per a l'any 2006 trobem que els següents cognoms són d'oritge:


CORRESA, 92% valencià.

CARSÍ, 83% valencià.

CARSÍN, (Sííí, en occità) 100% valencià i la mitat dels casos en l'estranger.

RODÉS (que va ser el nom posterior de la comarca del Roerge), 42% valencià.

PEREGORT (Peiregòrd), 100% català.

SARLAT (comarca del Peiregòrd), 100% català.

COMENGE, 50% aragonés.

BIGORRA, 72% català i 22% valencià.


D'esta distribució percentual podem traure una primera conclussió referent a la distribució territorial dels immigrats occitans en el territori al sud dels Pirineus. Eixí podem observar que els gascons de la Bigorra/Comenge són majoritàriament aragonesos i catalans. També que els originaris de les zones del Peiregòrd varen triar Catalunya per a son establiment. I, per fi les dades també demostren que els occitans aveïnats a Valéncia eren majoriatàriament, que no exclusiva, del Carsí, l'Agenes, la Corresa i Rodés; és a dir entre les regions històriques de l Llenguadoc, la Gasconha i el Llemosí.Lo millor de l'estadística es que les seues dades empíriques i numériques estàn en una dimensió prou alluntada de les emocions o les pasions humanes, el que les fa moltes voltes l'explicació més racional possible.Que tenim una arrel occitana molt fonda?... !!Això ja ho sabiem.!!

L'estadística ens dona la raó.

El nostre propòsit és, des que mamprenguerem a elaborar este blog, donar a conéixer al conjunt de les terres d Oc un succés històric que ha passat estranyament desapercebut i injustament infravalorat. Les importants migracions històriques de gents vingudes de l'occitània “francesa” no a soles reviscolaren el teixit productiu dels esgotats països de la Corona d'Aragó, també injectaren sanc nova a un sistema de població en franca recessió i readaptaren el mapa genètic al sud d' “aquelas montanhas que tan nautas son.”
Que el gros d'aquella migració va vindre cap a terres valencianes en diferents moments històrics, també és un dels nostres propòsits. No de bades existís una certa unanimitat durant el s. XIX en remarcar, quasi exclusivament, als valencians com a usuaris d'una llengua que estranyament nomenen de manera dual, valencià i llemosí.
Em trobat una font important per a recolzar les nostres afirmacions en l'estadística combinada ab l'onomàstica, i esta darrera en l'aspecte referit a la formació dels cognoms a partir dels gentilicis i etnonims.
Em de fer unes consideracions històriques prèvies per a contextualitzar correctament la formació dels dos gentilicis, cognoms valencians, que anem a estudiar: Gascó i Francés. Fins a finals del s. XV quan la corona francesa ocupa la totalitat del territori occità a excepció del Bearn i la baixa Navarra, va existir una entitat política definida i influent a tota la zona occidental del territori, el Regne d'Aquitània també conegut pels ducats de Gascunya i Aquitània i que van estar varis segles baix el domini de la monarquia anglesa. Òbviament, tot aquell immigrat d'aquelles terres cap al Regne de Valéncia fins al s. XVI i que optara pel seu gentilici per a nomenar-se, hauria de ser forçosament el de Gascó (recordeu el carrer de gascons, etnónim con el de catalans, a la c. de Valéncia). De la mateixa manera els qui van vindre en les darreres onades de l'època moderna, en un temps de vacil·lació a l'hora de triar cognom degut a les disposicions normatives del Concili de Trento, triaren el gentilici de Francés per ser esta la seua condició política.
I de quina manera encaixem l'estadística en estos menesters? Molt fàcil, l'Institut Nacional d'Estadística (I.N.E.) ens oferix un potent ferramenta per a la quantificació i localització espacial dels cognoms registrats en les seues series de dades de població. Extrets de les dades de l' 1-1-2006 podem observar els següents percentatges:

-Cognom Gascó: Valéncia 52,06%; Catalunya 11,47%; Aragó 2,46; total sobre l’estat 65,99
-Cognom Francés: Valéncia 50,40%; Catalunya 8,69%; Aragó 7,46; total sobre l’estat 66,55

A les dades dels Gascó és de destacar que hi hauria que augmentar el percentatge degut a que el sistema de l´INE no discrimina ad estos dels castellans Gasco, sense accent i que res a vore tenen ab els nostres.Açò ve a demostrar que l’emigració dels nord occitans cap al sud va ser prou més important al Regne de Valéncia, en una proporció molt superior a la resta dels països d’Aragó i la corona hispànica. Vist eixí no és gens estrany la sorpresa d’alguns autors davant la persistència i popularitat del nom llemosí entre la població valenciana fins a ben entrat el s. XIX, i al XX en cercles culturals.

El conflicte valencià

!! I jo que em pensava que el conflicte lingüístic valencià era cosa de fa quatre dies !!
Puix va i resulta que no. Que cap al primer terç del segle XVIII hi havia a qui no li acomodava l’explicació facilona de que tot allò del nord és primigeni i més bonic. Els del sud, majoritàriament, sempre em estat convençuts de la nostra riquea cultural acumulada i que les coses no sempre tenen una explicació unidimensional i simple.
Voreu, resulta que l´any 1737 a la ciutat de Madrid es va publicar un obra de caràcter periòdic on es presentaven llibres recentment publicats i la corresponent crítica; es deia “Diario de los literatos de España en que se reducen à compendio los Escritos de los autores Españoles, y se hace juicio de sus Obras desde el año M.DCC.XXXVII” tom 2on, editat per Francisco Xavier M. De la Huerta. L’article 2on. tracta del llibre “Origenes de la Lengua Española” de Gregori Mayans i Ciscar, valencià, i dins d’ell tocant a la isoglossa castellano-aragonesa o aragonesa-occitana en temps de la reconquesta s’ atrevix a corregir al nostre gran Ilustrat de la següent manera. Pareu l’oïda, vista i sentits:

“Mas si la lengua Lemosina, como dice nuestro Autor, vino de Limoges, y passò primero à Cataluña, donde la hicieron lengua propia, que à Valencia; porque la Aragonesa huvo de conformarse mas con la Valenciana, que con la Catalana, que es la misma?”

Les llengües, que a sovint porten camins prou lluntans d’allò que predica la ciència, varen dibuixar un mapa ben explícit i que podeu vore ací dalt de pàgina, amb la isoglossa famosa que partix la nostra llengua valenciana/occitana en diferents varietats occidentals i orientals; tot i Pirineus, imponent barrera física i política.

Llemosí vs. Valencià, noves aportacions

És ben sabuda la unanimitat que va existir per part de la ciència europea en nomenar Llemosina a la llengua parlada en un costat i l´ altre dels Pirineus, de Burdeus a Guardamar. Esta denominació només reflectiria l´ evidència d´ un substrat comú a un conjunt de llengües mútuament inteligibles.
Des d´ este blog em mamprés la tasca de demostrar empíricament que a banda dels intents de classificació lingüística de les nostres llengües, va existir una particular predisposició per part principalment dels valencians a una doble denominació, valencià/llemosí, per a la llengua que parlem. Esta característica hauria segut conseqüència dels intensos processos migratoris de gents occitanes, començats al s. XVI i temporalment estables i mantinguts fins al s. XIX.
En un intent per sistematitzar les dades localitzades que evidencien la coexistència d´ una doble denominació per a “dos mateixes llengües”, anirem ficant en esta mateixa web els testimonis més antics trobats en la nostra particular investigació.
Comencem per un obra castellana, no és la més espectacular però és ben antiga, l´ “Historia de la Ciudad de Compluto vulgarmente Alcala de Santiuste y aora de Henares” part I, de Miguel de la Portilla y Esquivel, emprentada l´any 1725. en un paràgraf de l´ obra podem llegir:

“...alli cerca estaba entonces el celebre Colegio Trilingue, que excediendo sus obras à su nombre, lucieron sus ingenios, no solo en las tres Sagradas Lenguas de su forçosa profesion, Latina , Griega, y Hebrea; sino tambien en varios metros, Italiano, Frances, portuguès, Castellano, y Lemosin (esto es, Valenciano)...”

L´ interpretació d´ este fragment demostra que existia una doble percepció de com denominar a la llengua; en este cas no es tracta d´ abastar tot el domini, només parla del llemosí (o siga, valencià) i no del català ni del provençal.
L´ oritge del poble valencià pot ser interpretat ponderant més o menys l ´ influència de l´ element repoblador en el moment de l´ incorporació a l´ occident cristià, però la població resultant va ser radicalment modulada per l´ aportació genètica occitana a l´ edat moderna. El resultat som nosaltres, valencians de hui, insegurs, dubitatius i sense trobar encara encaix en el nostre món privatiu.

Pel fil traurem lo cabdell. i 2

Però, i la producció? La zona productora de xufa ha segut tradicionalment la comarca de l´Horta nord més propera a la ciutat de Valéncia ab Alboraya com a nucli del món orjater i hem observat documentalment el fort augment poblacional de la comarca entre els ss. XVI i XVII, periode de gran crisi social i política per al Regne i la corona. Eixí trobem que dels 94 caps de casa del recompte ordenat al 1646 per la Generalitat per a Alboraya, 77 tenen cognom no present al cens fiscal ordenat per les Corts de Monçò al 1510 (40 caps de casa) i que estos nous pobladors representen cap a mijans de s. XVII el 82% dels contribuents del poble. Sabent per la meua investigació l´oritge occità d´estos nous pobladors no és estrany trobar entre ells als Panach/Pannach, orjaters de tradició.
A finals del mateix segle, l´any 1674, el rei ordena fer una imposició als francesos que hi vivien als seus regnes i a la ciutat de Valéncia i la seua Particular Contribució es fitxen vora 1500 residents d´esta procedència; només a Alboraya trobem 19 nous aveïnats que s´afegixen als qui durant una centúria ja s´havien establit ací. Eixí tampoc és estrany trobar entre els fitxats a Meliana als Subies, horjaters de tradició.
Els meus avantpassants per línia paterna, d´Almàssera i Alboraya, apareixen del “no res” també a este periode temporal i tots ells dedicats al cultiu de la xufa des de temps immemorial, encara que sé per documentació de compra de terres de mitjans s. XVII que no hi havia terres dedicades al conreu d´este tubèrcul en la partida més idònia per ser més arenosa degut a la proximitat de la mar: Massamardà.
Que l´orjata no és d´oritge valencià ja ho sabiem, eixí com l´existència d´altres orjates. Que l´inici de la producció i comercialització de la nostra beguda més coneguda coincidisca ab la vinguda dels nostres avantpassats occitans, és una relació de causa/efecte documentalment i empírica demostrable... i eixí ho he fet.

Pel fil traurem lo cabdell - 1

L´ imaginari colectiu dels pobles és ric en manifestacions més o manco construïdes a força d´estereotips i tòpics, reductors d´una cultura molt més ampla i impossible d´abastar en la seua totalitat.
A Valéncia, un sector important de la nostra intelectualitat, va perdre el respecte a les senyes colectives de la nostra manera de ser i viure, qualificant-les a sovint d´expressió de la “coentor” dels valencians menys compromesos ab la recuperació de la nostra identitat. Afortunadament la “capelleta cultural” s´ha adonat de la importància d´estes expressions populars de cultura i ha fet arrere, progressivament, en els darrers temps.
Les falles, les gaiates, els cants i balls tradicionals, la Penyagolosa, l´arròs en costra, la fideua, l´Oriol, la música o l´alegria dels valencians són tòpics i estereotips construïts en la nostra imaginació com referents de la nostra existència de poble diferenciat i que quan un pense en Valéncia associe ab un, este o altres referents del nostre contenidor colectiu.

Un d´estos referents que s´associa immediatament ab la cultura valenciana quan es parla d´ell és l´orxata de xufes o orjata, segons la manera que hauriem d´escriure-la atenent a la seua etimologia i no a la normativa fabrista (FORNES, 1995). Tot i que és una beguda ab arrels antigues a les vores de la Mediterrània la seua concepció valenciana, elaborada ab xufes, és la que ha aconseguit major quantitat d´adeptes i consumidors fora de les nostres terres. Açò, no sempre ha segut eixí i tenim constància que la seua expansió comercial va començar al s. XVIII aprofitant les xàrcies de distribució establides temps arrere…pels “francesos”, els quals controlaven com si fora un monopoli el comerç interior i interregnes de la monarquia hispànica.

Seguix...

Un poble que va i ve.

(El portal dels judeus a les muralles de Valéncia en un gravat antic)

Des de l´estat espanyol és freqüent, principalment pels nacionalistes espanyols, fer honor al fet que en certes parts de les riberes mediterranies es conservara un dialecte del castella per part de les comunitats expulses de jueus.

L´expulsió dels jueus als regnes de la monarquía hispànica és un de tants moments històrics on l´integrisme catolic va actuar, deixant un rastre d´intolerància, sanc i mort. És dir, un cúmul de barbaritats que contrariament a tot allò que predica, no fa a la secta catòlica precissament un model de fe a seguir.

El cas és que jo sempre havia tingut un dubte important quan des dels estudis bàsics em recordaven l´existència de les comunitats juevescastellanes i la pervivència de la seua llengua.

Supose que tots els que llegiu este escrit haureu tingut el mateix dubte: si als estats de la Corona d´Aragó també hi haveren importants jueries i simultaniament també varen ser expulsats, on estàn les seues recialles?, on la fosilització lingüística del valencià, català i aragonés en les respectives zones d´establiment? I ab estos dubtes he viscut fins fà...no res. !!Fregueu-se les mans!!

Llegint un document de 1568 de Joan Bodí (si, si, el Juan Bodino teòric de la sobirania) titolat "La response de maistre Jean Bodin advocat en la cour au paradoxe de monsieur de Malestroit, touchant l´encherissement de toutes choses, et le moyen d´y remedier" i en un dels paragrafs on parla del comerç del Regne de França ab el nord d´Africa, podem llegir:

"ce qui nous a esté decouvert depuis que les Juifs chaslez (o chassez, expulsats) d´Espaigne par Ferdinand, se retirerent au bas pays de Languedoc, et nous acoustumerent à trafiquer en Barbarie." Impressionant, ausades.

O siga que els francesos mamprengueren el comerç ab el nord d´Africa quan reben un important cabdal de jueus que ja tenien xàrcies comercials a la zona.

I, per que es varen establir al baix Lengadoc? Està clar, no? Els Pirineus més que barrera física, han actuat com a eix vertebrador de les dos vessants de la nostra societat i molt a sovint ens ha permés sortejar saviament situacions històriques i polítiques complicades al llarc dels temps.

Anaren a terres on sabien que anaven a passar més desapercebuts, allà on la memòria colectiva dictava que es trobarien ab el mateix poble, la mateixa cultura i la mateixa llengua; tancant una volta més el cercle de les migracions internes ab les nostres terres germanes degudes a diferents episodis politics, socials i religiosos. Un poble que va i ve.

Conferència relació occitano-valenciana

Vos fique un resúm de la meua conferència de Burjassot. Em pense que vaig quedar bé, tot i que era la primera volta que feïa una exposició pública en un local i ab gent estranya. No obstant els erros, nyervis i els "eeeeh" per la meua part, vaig notar que la gent seguia en atenció totes les coses que allà es digueren, ningú va fer una cabotadeta.
Bo, no vaig a fer-me més promoció. La conferència va durar 1 hora i el resúm aprox. 10 mn.

Conferència

Hui,15 d´octubre a les 20,30 hores als locals de l´entitat cultural "El Piló" de Burjassot donaré una conferència al voltant de l´intensa repoblació de les terres valencianes a l´edat moderna pels germans occitans. Sé que vaig a tindre davant un públic esceptic i poc comprensiu, però espere abrumar-los ab una sèrie de dades empíriques d´allò més esclaridores i impactants.
Jo, valencianiste convençut des de que tinc us de raó política he aplegat a la conclussió, a poc a poc, que entre els pobles valenià i occità hi ha una relació més estreta que la que ens han volgut fer vore els nostres historiadors contemporanis. I no és una relació de veinatge; afecta a les essències i sers de tots i cadascú de nosatres, a la nostra manera de ser poble i societat la cual cosa resta encara insuficientment explicada.
Esperem tindre força per a demostrar certes veritats.

Toquem les essències.

Qui parle d´una festa tan valenciana com les falles de St. Josep, essència del ser i sentir-se valencià, no ha d´oblidar el fet que són l´estadi últim d´una manera de celebracions en les quals per qualsevol motiu s´encenia una foguera. A Valéncia, que jo recorde, a més de les de St. Josep s´encenen per St. Joan i S. Antoni coincidint mes o manco ab els cicles d´estiu i hivern. Totes elles festes nacionals valencianes per excelència.

Per açò em crida poderosament l´atenció que a l´Occitania gascona hi hagen, celebren, festes dites "hallas de St. Joan" i "hallas de Nadau" (els gascons tenen entre les seues particularitats lingüístiques, aspirar la ef inicial de paraula).

I jo que em pensava que era el melic del mon, el rovellet de l´ou, i ara...

Que no seràn aquells valencians que varen foragitar els moros...

Que no s´hauràn copiat estos fills de la gran...France.

Que no, que no...és, simplement més senzill.

¿Cal dir res més?

LA CONNEXIÓ OCCITANA.

A finals d´agost-08 es va llegir al 9é Congrés de l´Associació Internacional d´Estudis Occitans la següent comunicació que crec resol nombrosos dubtes sobre la pertinença del nostre poble al conjunt occitano-romànic.
És el resultat d´una investigació a la que vaig aplegar per casualitat i de la que encara espere més coses i noves aportacions. Espere que vos agrade i em comenteu allò que cregau convenient.

Podeu baixar-la i llegir-la des d´ací.